Grups rebels controlen les explotacions a
l’est del país per finançar la guerra.
La guerra del Congo és la guerra del
minerals, que un cop tractats seran indispensables, entre altres molts usos,
per a la telefonia mòbil. Tres quartes parts del coltan comercialitzat al món
surt del Congo i una bona part procedeix de mines de l’est controlades per
grups rebels que, amb estructures militars, “exporten a l’estranger i amb els diners
financen la guerra”. Són el que es coneix com a “minerals de sang”, perquè fins
arribar a la butxaca del consumidor transformats en qualsevol producte han
deixat un rastre tràgic de morts i violacions de dones i de drets humans.
“El pitjor és que les nostres dones són
violades i els nens són esclaus a les mines per satisfer els desitjos
d’Occident” [...]
[...] Aquest desenvolupament en què s’ha
embarcat sense fre una part del món s’ha de produir “respectant la vida dels
altres, deixant que els congolesos es beneficiïn dels seus propis recursos i
creant un tràfic mineral legal”. De fet, el que passa al seu país no és gaire
diferent del que passa a Síria, en què s’imposen els “interessos econòmics
capitalistes, egoistes”.
[...] “El govern del Congo també ha de
lluitar perquè li respectin el dret a la sobirania dels recursos”, afirma, i
reclama en aquest punt la col·laboració internacional per aplicar la
“traçabilitat mineral”, que permeti certificar l’ús de minerals pels quals s’ha
pagat un sou, impostos i no suborns i guerres” [...].
Marta Rodríguez, El Congo: la mina de coltan més gran
del món es dessagna, Ara 21-02-2016.
La situació ha millorat des que els Estats
Units van aprovar la
llei Dodd-Frank el 2010, que obliga les empreses que cotitzen
a comprar components amb minerals nets. La UE està fent una legislació més
ambiciosa, no només per al Congo i no només sobre aquests minerals.
Les autoritats de comerç asseguren que si es
regula només a Europa els seus costos creixeran i les empreses deixaran de ser
competitives. [...]
La multinacional Philips ha incorporat mecanismes de certificació i assegura que els seus
costos augmenten tan sols un 0,2%.
[...] La solució és obligar a fer
certificacions i que l’ONU i les potències estrangeres actuïn, perquè al Congo
hi ha un problema militar.
M.R. entrevista a Josep Maria, “La
certificació de producte net encareix només un 0,2% els costos”, Ara
21-02-2016.
